Walter Benjamin avisava
lúcidament que “tot el patrimoni cultural [...] té inevitablement un origen en
què no pot pensar. Aquest patrimoni deu el seu origen no només a la suor dels
grans genis que l’han creat, sinó també a l’esclavitud anònima dels seus
coetanis. No existeix document de cultura que no ho sigui alhora de barbàrie.”
Amb similar inquietud, Bertolt Brecht es preguntava amb sarcasme: “Un triomf a
cada pàgina [dels llibres d’història]. / Qui en preparava els banquets? / Un
gran home cada deu anys. / Qui en pagava les despeses?”
Hem d’acceptar, amb Benjamin
i Brecht, que la cultura i la incultura, el coneixement i la barbàrie, soler
ser terriblement properes i, sovint, sagnantment indestriables. També en la turboglobalitzada,
postindustrial i neolliberal “societat del coneixement”, s’hi amaguen nous
tipus de barbàrie, ja siguin banalitzats, ja siguin legitimats per estranyes
“necessitats”. Fàcilment els avenços en coneixement i cultura esdevenen poderosos
agents de barbàrie ("Coneixement i cultura. Agents de barbàrie?", CIDOB-United Nations University, 2012, en castellà i en anglès).
Quan la “voluntat de
poder” domina totalment “l’aspiració al saber” (recordeu la màxima de Francis
Bacon “saber és poder”), fàcilment es passa de proclames de progrés a noves
formes de dominació. Llavors –com apuntava Clausewitz- el “coneixement” i la
seva capacitat tecnològica poden ser simplement nous mitjans per a continuar
fent la guerra d’una altra manera i així estendre la barbàrie.
Ningú no dubta avui que
el coneixement s’ha convertit en el sector productiu més poderós i efectiu; ara
bé i malgrat això no sabem com evitar que sigui instrumentalitzat per la incultura
i la barbàrie. Domina cada vegada més un saber purament pragmàtic i
instrumental, poderosament performatiu i amb enorme capacitat de domini tècnic.
Un coneixement cec i indiferent, ni ètic ni polític, ja que s’imposa a
qualsevol decisió política i democràtica (com en l’actual crisi econòmica).
A més està esdevenint un
“Pensament únic” hegemònic en les grans institucions econòmiques i polítiques
internacionals (l’anomenat “Consens de Washington”), i –el que és encara
pitjor- en la major part dels governs “democràtics”. Fins i tot qualsevol altre
tipus de saber i cultura, apareix cada vegada més com a condemnat a la
impotència, la marginalitat política, el fracàs històric, la més absoluta
irrealitat...
Per això, la filosofia es
tractada avui per les institucions com un mer divertiment, i amb ella l’ètica i
la crítica política. El menyspreu només desapareix quan l’argumentació crítica
pot tenir efectes electorals, en el qual cas se l’acusa de “manipulació
electoral” i és perseguida –fins i tot amb recursos “legals” com vol fer avui
el PP-.
La creixent reducció del
“coneixement” a instrumentalitzat performativa i amb efectes productius i/o
destructius (militars...), no només es perillosa en si mateixa (que ho és). A
més, té l’efecte de marginar, invisibilitzar, bloquejar, excloure i impedir
qualsevol altra possibilitat de saber o cultura alternatius. Això és molt
perillós perquè, per a que “un altre món sigui possible”, ha de ser possible
pensar-lo, intuir-lo, imaginar-lo, posar-s’hi d’acord...
En cas contrari, mai no podrem
caminar cap a ell i mai no el farem possible. “L’altre món a construir entre
tots” romandrà una mera possibilitat que la humanitat –tots- vam deixar de
banda i per la qual no vam apostar tot el que calia.
Certament, l’actual
pensament únic turboglobalitzat és tant productiu que, qui –individualment o
com a poble- se’n despisti massa, en unes dècades resta condemnat al fracàs
econòmic i la subordinació política. Encara més ràpid es produeix la
degeneració si s’hi afegeix corrupció, l’espoli d’“elits extractives”
i cròniques deficiències democràtiques. Això és el que ens està passant en la
crisi actual, on ha explotat i aprofundit el que no vam voler veure ni tallar
durant els anys de “bombolla”.
El "pensament únic" té el
pervers efecte de bloquejar la capacitat col.lectiva humana d’imaginar i
posar-se a construir conjuntament un “nou món” (més just, lliure...). L’hegemonia
actual del “pensament únic” –d’un pensament únicament fascinat pel benefici
monetari i la competitivitat en el domini tècnic- té també el “dany colateral” de
bloquejar i eliminar darwinianament tots els sabers alternatius i tota la resta
de cultures històriques de la humanitat.
El “pensament únic”
culmina “l’epistemicidi” (la mort violenta de sabers i epistemes) que segons
Enrique Dussel i Boaventura de Sousa Santos es va iniciar amb la colonització. Moltes,
riques, creatives, lúcides i suggestives cultures (que avui sabem que eren en
molts diversos nivells de desenvolupament) van ser destruïdes arreu del món amb
la colonització europea i el posterior imperialisme occidental. De la mà de la
més agressiva voluntat de domini, d’espoliació i –molt sovint- d’extermini, llavors
es va fer un perillós salt en la globalització, que s’ha aprofundit, radicalitzat
i accelerat amb la turboglobalització actual.
Tots sabem que hi ha un riquíssim
patrimoni genètic i de diversitat d’espècies naturals, del qual avui s’ha de
fer responsable la humanitat, precisament perquè tenim el poder i capacitat de
destruir-lo. També sabem que protegir-lo és la millor manera per a que la
humanitat es protegeixi a si mateixa, davant futurs –propers- canvis climàtics
i del medi ambient.
No obstant això, sovint
oblidem que també cal salvar i protegir el propi patrimoni cultural i
civilitzatori de la humanitat, ja que l’estem destruint potser encara més
ràpidament i radicalment que el natural. Ningú no dubta que el seu valor
intrínsec és inqüestionable. Però ara vull destacar que té un imprescindible
valor com a conjunt d’experiències diverses i formes “altres” d’encarar la vida.
Ens són (i amb tota probabilitat, en seran) d’immens valor davant el destructiu
procés de reducció cognitiva que avui sembla culminar, amb un “pensament únic”
merament productiu, performatiu, individualista, competitiu, tecnològic, economètric...
Difícilment es podrà
mantenir a llarg i mig termini l’actual deriva de despilfarrament ecològic. Les
dades diuen que, cada any, malbaratem (i sense apaivagar la fam i misèria de
gran part de la humanitat!) gairebé 5 vegades el que produeix tota la Terra durant
el mateix temps. Haurem d’imaginar –doncs- com viure d’una manera “altra” que sigui
més sostenible, més justa... i moltes altres coses.
Per tant no podem
destruir i oblidar les formes culturals i civilitzatòries que la humanitat ha
usat per a viure en èpoques menys fàcils, de menys riquesa, sense tant domini
de la naturalesa, amb molta menys producció, consum i despilfarrament... Haurem
segurament de tornar a viure en condicions similars...
No obstant això, no sabem
com fer-ho i ens costa moltíssim -inclús- imaginar com ho podríem fer! Però
alhora, amb total imprudència i mensypreu, destruïm qualsevol altra cultura i
forma civilització que no sigui la present. Menyspreem i oblidem cultures que
semblaven millor adaptades al seu entorn, formes de vida aconseguien respondre
eficaçment a situacions més dures de vida. Si com es possible que passi, algun
dia hem de retornar a viure en situacions de carestia, el seu exemple ens
podria ser de vital interès. I naturalment ens podrien ensenyar moltes altres
coses... si fóssim capaços d’atendre a aquelles formes de vida i escoltar-ne
els consells.
Per això és un terrible
gest de barbàrie i incultura destruir-les, inclús acceptant que en aquelles
cultures també hi arrelava la barbàrie (com en tot l’humà; ens avisa Benjamin
però també el sociobiòleg Edward O. Wilson). Per això, la seva llarga
destrucció a través de la globalització colonial i imperial, i la
turboglobalització monàdica actual, és alhora un gest de bàrbara estupidesa i
de la més estúpida barbàrie.
Simplement sembla fruit
de la cega pulsió autodestructiva, perquè així seguem el nostre propi futur.
Tallem les possibilitats humanes per a adaptar-se culturalment a l’incert avenir.
D’aquestes coses parlaré
a les VIII Jornades de Filosofia a Lleida, el 8 i 9 de març 2013, a la seu de l’Institut
d’Estudis Ilerdencs, i que tenen el títol genèric: “Veritat i realitat en els
nostres dies”.
No comments:
Post a Comment