VISCA LA MICROFILOSOFIA !

M'agrada i reivindico la macrofilosofia. Però també m'agrada i reivindico la microfilosofia. Sobretot crec inevitable i molt clarificador avui dia: distingir entre micro i macrofilosofia, entre macro i microfilosofia. Així ho fan ja molts altres sabers: economia, sociologia, història... inclús la física!

La realitat i la societat, les coses i els sabers, han esdevingut tan complicades que ja no podem prescindir de mots, distincions, metodologies, aspiracions, actituds, perspectives, objectius, mentalitats... que es diferencien per un enfocament micro i/o macro. 

Tampoc no podem confondre un microscopi i un telescopi. És cert que durant mil.lenis només teníem uns i mateixos ulls per a mirar en una direcció i en l'altra, vers la bellesa infinita del minúscul i la bellesa infinita de l'enorme.

Tot i així ja hi havia filòsofs que (una part del seu temps) se sentien fascinats per un enfocament i (una altra part del seu temps) per l'enfocament o direcció inversos. Plató tée anàlisis molt ambicioses sobre el món de les idees o les expectatives humanes, però també d'altres (també ambicioses i molt bellament afiligranades) per a calibrar un concepte o l'ús insuficientment reflexionat d'un terme. 

Al diàleg que li dedica, Plató sembla voler ridiculitzar el gust de Protàgores pels "llargs i bells discursos", mentre que reivindica el breviloqui interpelador de Sòcrates. Ara bé, també ironitza (com feien molts grecs) sobre el "laconisme" típic dels espartans. A més, Protàgores hi explica el meravellós mite de la donació de virtuts a la humanitat per part d'Epimeteu i la posterior "compensació" per part de Prometeu, el robatori del foc a Hefest i de la habilitat tècnica a Atenea, etc. 

Protàgores queda força ben tractat al final (molt per sobre de l'habitual en els interlocutors socràtics). També cal recordar que Sòcrates (una vegada més) reconeix la seva pròpia debilitat. Però sobretot apunta que -en filosofia i quan es cerca la veritat- el macro i el micro s'acaben trobant. A més, Sòcrates hi reconeix la insuficiència d'un i altre quan es donen aïllats, escindits, oposats, enfrontats... En definitiva: quan no tenen la compensació l'un de l'altre.

La macrofilosofia necessita -doncs- la microfilosofia, com quasevol filòsof necessita un interlocutor,  un dialogador i un procés infinit de diàleg. Per això saludo amb alegria una nova revista-web dedicada a la més lliure, vital, protèica, joiosa i vàlida microfilosofia.

Significativament coincideixo en valorar la totalitat dels filòsofs que aquesta revista reivindica i usa com a emblemes filosòfics. 

¡Llarga vida a la Revista de Microfilosofía i -sobretot- llarga vida a la microfilosofia !