Gonçal Mayos PUBLICATIONS

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

ht tp://orcid.org/0000-0001-9017-6816 : BOOKS , BOOK CHAPTERS , JOURNAL PUBLICATIONS, PRESS, Editor, Other translations, Philosophy Dicti...

Sep 11, 2015

COMENTAR TEXTOS


Cal reconèixer sense dogmatisme que no hi ha cap ciència reconeguda unànimement del comentari de text i que s’hi sol valorar positivament la creativitat. 

Tot i això, suggereixo la següent estructura del comentari de text que, a diferència d'altres propostes més parcials, cerca explicitar tot el que se li pot demanar o fer dir a un text. Evidentment, no sempre es podrà explicar tot. Per exemple un examen no és una tesi doctoral i cal saber escollir els trets bàsics que hom pot exposar en cada cas. 

La nostra proposta però, tretén ser exhaustiva i sistemàtica per a ajudar a expressar i incloure de la manera més ordenada possible tot el que se li pot preguntar i exigir respondre a un text. Ja és qüestió de cadascú entendre què pot arribar a comentar i què no del text concret amb que s'enfronta.
La nostra proposta, però, facilita recordar les coses que se saben, cercar les que encara no es dominen, estructurar-les lògicament i exposar-les d’una manera ordenada. Potser fins i tot pot ajudar a clarificar, ordenar i millorar les pròpies idees sobre la temàtica i el text en qüestió. Perquè no ho oblideu: són moltes les coses que se li poden "preguntar" a un text per a que desveli els seus secrets! I com plantejava Francis Bacon de la naturalesa, la tasca d'un bon interpret filosòfic és aconseguir que el text reveli el màxim dels seus secrets. I aquesta és una de les habilitats dels grans filòsofs! 

Dins d'aquest esperit totalitzador, explicarem pedagògicament l’estructura que han de tenir els comentaris de text. Ara bé, com tot en la vida, l’estructura que proposem és bàsicament un medi i una tècnica que han de servir per desenvolupar suficient la pròpia habilitat com per a poder prescindir-ne

Com deia Wittgenstein, són com una escala que -una vegada t’ha servit per a pujar- ja en pots prescindir. Com diu el Kyūdō o art japonès de tir amb arc, només es pot oblidar la tècnica quan l’has pacticat tant que l'has interioritzat profundament i ja l’executes inconscientment sense ni pensar-hi. Només llavors -es diu- hom pot ‘abandonar-se a si mateix en el tir’, no apuntar i encertar sempre.

Quan volem aprendre la tècnica de fer comentaris de text (perquè encara no la dominem), és important distingir les següents parts d'un comentari de text:


 1. Títol que poseu al vostre comentari
Ha de tenir valor conceptual, ha d’introduir i dirigir ja la lectura de la vostra interpretació del fragment. Ha de ser creatiu i suggestiu, mai no ha de ser del tipus: “Comentari de....”. Aquí és primordial la imaginació, la força expressiva i la capacitat de síntesi.

En el Comentari de text és aconsellable iniciar amb un títol vostre perquè –normalment- el text proposat sol ser un fragment i -per tant- no inclou un “títol” fixat pel propi autor. És evident que no sempre el títol de l'obra completa (p.e. Crítica de la raó pura) no és el més idoni per a cadascun dels seus possibles fragments. I encara menys pel vostre "comentari", "interpretació" o “experiment filosòfic” que feu en "llegir-lo" a partir del logos que ell fa aparèixer.

2. Índex
 Sovint és obviat, però té un valor estructurador tant per al lector com inclús el propi redactor (que així clarifica les pròpies idees). Pot tenir o no una estructura similar al present post, però s'aconsella que estigui numerat, sigui clarament llegible i estigui prou destacat. Si hi ha exposició oral del "comentari de text" (p.e. en unes oposicions), s’hi ha de fer esment, no burocràticament, sinó explicitant i justificant l'organització creativa que hom hi ha donat: “primer tractaré... perquè...; després continuaré amb..., ja que cal...; i així poder concloure, constatant que... i ...”

3. Estructuració interna del fragment a comentar. Com a exemple, teniu el vídeo on estructuro el text de 
KANT: ¿QUÉ ES ILUSTRACIÓN? Per a que no quedin dubtes i es demostri la necessària professionalitat, s’ha d’indicar breument però de forma molt clara: el començament i el final de cada una de les parts (ex. de “tal... a tal” l’autor comença criticant al seu mestre. De “tal... a tal” reivindica la posició contrària. De “tal... a tal” fa la seva pròpia proposta. I finalment de “tal ... a tal” conclou els avantatges que aquesta darrera tindrà pel futur). 

Aquí es tracta de posar de manifest l’estructuració lògico-argumentativa (inclús sintàctica o semiòtica) del fragment. Es tracta d’atendre sobretot a l'ordre lògic o retòric en què s’argumenten les coses i en quina funcionalitat té cada part dins del text. Cal anar més enllà de la mera successió per a explicitar la intencionalitat funcional de cada part dins de l'objectiu conjunt del text. Recordeu que no és cap "resum" banal (que ja pot fer un nen de 8 anys), sinó el primer pas per "descontruir" totalment el text a comentar.  

En la resta d’apartats més aviat heu d’atendre al contingut, aquí sobretot a la forma. Opino que val més emfasitzar fins el detall l’estructura (sense exagerar, però), que limitar-se als trets més generals -ja que poden quedar vagues-. Per tant i en el possible, cal evitar les estructuracions que se centren poc al text comcret comentat per molt interessants que siguin en general, p.e. plantejament, nus i desenllaç. Per contra, s’ha d’evitar (a no ser que volgueu despistar el lector) que l’excés de detalls faci perdre la claredat i coherència de l’estructura essencial.

4. Determinar qui parla i a qui es dirigeix
En la mesura del possible i amb la màxima precisió (però sense caure mai en l’error flagrant!) cal explicitar qui assumeix la paraula en el text, que sovint es pot distingir de l’escriptor “material”. Per entendre’ns: si les idees contingudes en un dels Diàlegs de Plató són més imputables directament a Sòcrates o més aviat a Plató. Penseu que hi ha notícies de diversos deixebles de Sòcrates i no tots diuen el mateix que Plató.

També cal destacar qui era el públic a qui anava dirigit originalment el text i, per tant, la seva circumstància i intencionalitat. També convé situar-lo dins del corpus de l’autor i –si cal- especificar-ne l’època a què pertany. Encara que sembli paradoxal, el que acabem de dir es pot fer de manera rigorosa (si bé no del tot precisa) inclús quan no se sap exactament l'autor, l'obra... del text a comentar.

5. Tesi interpretativa que feu servir en el vostre comentari 
L’autor -per exemple- pot proposar un canvi de perspectiva en teoria del coneixement que permetrà solucionar els problemes..., en concret el referent a... i així ajudar a resoldre la qüestió de... Com veiem, no és un mer resum del que explica qualsevol manual o de la primera lectura òbvia que es fa a correcuita. Tampoc és simplement la determinació del tema tractat en el text. 

Comporta destacar en profunditat les qüestions filosòfiques que s’hi tracten, la tesi específica que l'autor hi defensa i per què. Tot això és el que aporta veritable "valor" al comentari de text, a més és el que permet apuntar rigorosament cap a la interpretació personal que vosaltres en voleu donar

Cal demostrar maduresa i lucidesa en distingir la tesi expressada en el text del que vosaltres considereu més interessant o rellevant en el text. Així demostreu que sabeu distingir la "literalitat" del text de la vostra interpretació o lectura personal. Però sobretot mai no podeu prescindir de la tesi manifestada en el text, ni substituint-la per la que vosaltres us agradaria trobar-hi. Interpretar el text no vol dir prescindir del que "hi ha en el text" ni fer cap narcisista gest onanista (mirar diccionari!).


6. Argumentació justificativa de la vostra tesi interpretativa (5). Evidentment s’ha de fer en funció de la situació i estructuració analitzada en (3) i del que volem concloure en (7). P.e.: L’autor té raó en què..., perquè com sabem... i això ho va demostrar a... coincidint amb..., com també va exposar dubtes com... quan va dir... etc.).

Recomano que, sense repetir massa (3), es comenci contextualitzant l’obra i el seu contingut. No ho hem posat això com un apartat independent perquè no es tracta d’un tràmit o d'un mer exercici memorístic, sinó d’exposar allò que va amb el text (el con-text o co-text), que l’explica i fa que s'entengui. Cal tenir en compte que el context rellevant per a cada text pot ser molt divers, encara que siguin de la mateixa època, país o, inclús, del mateix autor! Eviteu el "rotllo" erudit de manual, perquè cal demostrar que es pot anar més enllà i que hom té una mirada lúcida i personal sobre el text i les problemàtiques que s'hi manifesten.

Sempre s'han d'evitar els errors flagrants (aquest és el gran perill de voler “enrotllar-se”), cal exposar concisament i amb la màxima objectivitat la situació i relació del fragment i del seu tema central dins de l’obra a què pertany (p.e. és un fragment del capítol... de la Crítica de la raó pura de Kant, on introdueix la seva famosa tesi de la “revolució copernicana” en teoria del coneixement, que és clau per a...). També cal situar i contextualitzar breument el text i l’autor dins del panorama de la història de la filosofia o, fins i tot, de la humanitat (se suposa que és un text important!, oi?).


S’ha de prescindir de la biografia estereotipada. Cal centrar-se i destacar només els aspectes especialment rellevants, cercant no cansar aquí al lector amb obvietats. En canvi, cal destacar les pròpies lectures que demostren un coneixement rigorós però també gran obertura de mires. Amb el màxim de precisió (i sent conscient que, si és una prova, el comentari de text serveix per avaluar la vostra capacitat reflexiva i docent. L'examinat no és el clàssic, sinó vosaltres!). A més s’ha de clarificar el significat de les més complexes paraules i expressions de l’autor.

7. Conclusió
Ha de demostrar maduresa, creativitat, cultura general i que se saben treure (però sense fantasejar!) les conseqüències globals de l’analitzat. Per això, aquí l’estil ha de ser més lliure i personal que en els apartats anteriors (on cal ser molt objectiu). 

Aquí es tracta d’arrodonir tot el comentari, per tant la conclusió (7) ha d’estar en íntima relació amb el títol (1), amb la tesi proposada en (5), etc. No obstant això, mai no s’han de repetir tal qual, sinó que cal una nova redacció fent servir expressions pròpies i cercant les conseqüències més globals del tema.

Entre les conclusions interessants no us oblideu d’avaluar la vigència o rellevància en l’actualitat de la qüestió tractada en el text i de la tesi que el seu autor hi defensa. Evidentment, per a dur a terme l’anterior, cal recordar la contextualització feta del fragment en el conjunt de l’obra de l’autor i de la història de la filosofia. Per exemple: "El text analitzat és molt important perquè en ell l’autor... També representarà la culminació d’una tradició-escola que... Fins i tot en l’actualitat pensadors com..."

No oblideu que, especialment si sou en un examen o en unes oposicions, quan doneu la vostra pròpia opinió personal, aquesta ha de ser moderada i molt respectuosa (en especial amb un clàssic), també ha de quedar perfectament argumentada referint-la als apartats anteriors. I tingueu en compte els procediments que recomano per a encarar l'anàlisi i estudi dels textos.

Vegeu el post: COM PROCEDIR? DAVANT D'UN TEXT


Finalment, poso textos d'exemple que algunes vegades he comentat a classe de la UB (n'hi ha més a COM PROCEDIR? DAVANT D'UN TEXT):


1. Text de l'anomenat "El més antic programa de l'idealisme alemany" (1796/97) (Trad. J. Llovet (Ed. Laia)) 

[§1]. “... una ètica. Donat que tota la metafísica venidora caurà en el camp de la moral -qüestió de la qual Kant només ha donat un exemple amb els seus dos postulats  pràctics, sense haver-la exhaurida-, per això aquesta ètica no serà altra cosa que un sistema complet de totes les idees o, el que és el mateix, la representació de mi mateix com un ésser absolutament lliure. Amb l'ésser lliure, conscient de mi mateix, sorgeix igualment tot un món -del no-res-: l'única veritable i pensable creació a partir del no-res. Aquí davallaré fins al camp de la física; la qüestió és aquesta: com ha d'estar constituït un món per a un ésser moral? Voldria donar nova volada a la nostra física que avança prou lentament i feixugament arran dels experiments.
[§2]. Doncs, si la filosofia forneix les idees i l'experiència les dades, podem per fi atènyer la física en general que espero de les èpoques futures. No sembla que la física actual  pugui satisfer un esperit creador com ho és el nostre, o com hauria de ser-ho.
[§3]. Des de la natura advinc a l'obra humana. La idea de la humanitat en primer lloc; vull mostrar que, essent l'estat quelcom de mecànic, no pot donar-se cap idea de l'estat, com tampoc no es dóna una idea de la màquina. En conseqüència també hem d'anar més enllà de l'estat. Car tot estat està obligat a tractar els homes lliures com un engranatge mecànic; i no hauria de fer-ho; per tant, l'estat ha de finir. Veieu aquí per vosaltres mateixos que totes les idees sobre la pau eterna, etc. només són idees subordinades a una idea més elevada. També vull formular aquí els principis per a una història de la humanitat, i despullar, fins deixar nua, tota la miserable obra humana de l'estat, la constitució, el govern, la legislació. Vénen  per fi les idees d'un món moral, de la divinitat, la immortalitat -subversió de totes les falses creences, persecució, mitjançant la raó, de la clerecia, que d'un temps ençà juga a semblar raonable-, llibertat absoluta per a tots els esperits que suporten el mon intel·lectual i no els cal cercar fora d'ells ni Déu ni immortalitat.
[§4]. En darrer lloc la idea que les aplega totes, la idea de la bellesa, entès el nom en el seu més elevat sentit platònic. Car estic convençut que l'acte suprem de la raó, aquell que abraça totes les idees, és un acte estètic, i que veritat i bondat només en la bellesa s'agermanen. El filòsof, doncs, ha de posseir tanta força estètica com el poeta. Els homes sense sentit estètic són els nostres filòsofs de la lletra. La filosofia de l'esperit és una filosofia estètica. Hom no pot ésser enginyós en res, ni tan sols sobre la història es pot raonar enginyosament sense sentit estètic. Aquí s'ha de fer palès allò que pròpiament manca als homes que no comprenen cap idea, i que són prou sincers per confessar que tot els sembla fosc quan es tracta de quelcom que va més enllà de les taules i els registres.
[§5]. La poesia assoleix d'aquesta manera una més alta dignitat, de nou esdevé a la fi allò que fou a l'inici, mestra de la humanitat; car s'ha acabat la filosofia, s'ha acabat la història, l'art de la paraula sobreviurà sol a totes les altres ciències i arts.
[§6]. Al mateix temps, sentim tot sovint que les grans masses han de tenir una religió sensible. No solament les grans masses, també els filòsofs en tenen necessitat. Monoteisme de la raó i del cor, politeisme de la imaginació i de l'art, heus ací el que ens manca!
[§7]. En primer lloc parlaré aquí d'una idea que, pel que jo sé, encara no se li ha acudit a ningú; ens cal una nova mitologia, però aquesta mitologia ha d'estar al servei de les idees, ha d'esdevenir una mitologia de la raó.
[§8]. Mentre no les convertim en estètiques, és a dir, mitològiques, les idees no tindran per al poble cap interès, i a l'inrevés, mentre la mitologia no sigui racional, el filòsof haurà d'avergonyir-se de les seves idees. Així doncs, els homes il·lustrats i els que no ho són han de donar-se finalment les mans, la mitologia ha d’esdevenir filosòfica per tal que el poble es torni raonable, i la filosofia ha d’esdevenir mitològica per tal que els filòsofs es tornin sensibles. Llavors regnarà entre nosaltres la unitat eterna. Ja cap altra mirada de menyspreu, mai la cega tremolor del poble davant els seus savis i clergues. Només llavors ens espera un mateix desenvolupament de totes les forces, tant les particulars com les de tots els individus. Cap força ja no serà reprimida, llavors reganaran la llibertat i la igualtat universal dels esperits! – Un esperit superior, enviat des del cel, ha de fundar aquesta nova religió entre nosaltres que serà la darrera i la més gran obra de la humanitat.”
 
2. Text de José ORTEGA Y GASSET. Historia como sistema, Madrid, Revista de Occidente, 1958, pp. 3-4.

"Si comparamos el estado de creencias en que el hombre europeo se halla hoy con el reinante hace no más treinta años, nos encontramos con que ha variado profundamente, por haberse alterado la convicción fundamental.


La generación que florecía hacia 1900 ha sido la última de un amplísimo ciclo, iniciado a fines del siglo XVI y que se caracterizó porque sus hombres vivieron de la fe en la razón. ¿En qué consiste esta fe?


Si abrimos el Discurso del Método, que ha sido el programa clásico del tiempo nuevo, vemos que culmina en las siguientes frases: «Las largas cadenas dc razones, todas sencillas y fáciles, de que acostumbran los geómetras a servirse para llegar a sus más difíciles demostraciones, me habían dado ocasión para imaginarme que todas las cosas, que puedan caer bajo el conocimiento de los hombres se siguen las unas a las otras en esta misma materia y que sólo con Cuidar de no recibir como, verdadera ninguna que no lo sea y de guardar siempre el orden en, que es preciso deducirlas unas de las otras, no puede haber ninguna tan remota que no quepa, a la postre, llegar a ella, ni tan oculta que no se la pueda descubrir,» (Oeuvres, cd, Adam et Tannery, tomo VI, pág. 19.)


Estas palabras son el canto de gallo del racionalismo, la emoción de alborada que inició toda una edad, eso que llamamos la Edad Moderna, Esa Edad Moderna de la cual muchos piensan que hoy asistimos nada menos que a su agonía, a su canto del cisne.


Y es innegable, por lo menos, que entre el estado de espíritu cartesiano y el nuestro existe no floja diferencia, ¡Qué alegría, qué tono de enérgico desafío al Universo, qué petulancia mañanera hay en esas magníficas palabras de Descartes! Ya lo han oído ustedes: aparte los misterios divinos, que por cortesía deja a un, lado, para este hombre no hay ningún problema que no sea soluble. Este hombre nos asegura que en el Universo no hay arcanos, no hay secretos irremediables ante los cuales la humanidad tenga que detenerse aterrorizada e inerme.


El mundo que rodea por todas partes al hombre, y en existir dentro del cual consiste su vida, va a hacerse transparente a la mente humana hasta sus últimos entresijos. El hombre va, por fin, a saber la verdad sobre todo. Basta con que no se azore ante la complejidad de los problemas, con que no se deje obnubilar la mente por las pasiones: si usa con serenidad y dueño de sí el aparato de su intelecto, sobre todo si lo usa con buen orden, hallará que su facultad de pensar es ratio, razón, y que en la razón posee el hombre el poder como mágico de poner claridad en todo, de convertir en cristal lo más opaco, penetrándolo con el análisis y haciéndolo así patente, El mundo de la realidad y el mundo del pensamiento son –según esto– dos Cosmos que se corresponden, cada uno de ellos compacto y continuo, en que nada queda abrupto, aislado e inasequible, sino que de cualquiera de sus puntos podemos, sin intermisión y sin brinco, pasar a todos los demás y contemplar su conjunto. Puede, pues, el hombre con su razón hundirse tranquilamente en los fondos abisales del Universo, seguro de extraer al problema más remoto y al más hermético enigma la esencia de su verdad, como-el buzo de Coromandel se sumerge en las profundidades del océano para reaparecer e poco trayendo entre los dientes la perla inestimable.

En los últimos años del siglo XVI y en estos primeros del XVII en que Descartes medita, cree, pues, el hombre de Occidente que el mundo posee una estructura racional, es decir, que la realidad tiene una organización coincidente con la del intelecto humano, se entiende, con aquella forma del humano intelecto que es le más pura: con la razón matemática. Es ésta, por tanto, una clave maravillosa que proporciona al hombre un poder, ilimitado en principio, sobre las cosas en torno, Fue esta averiguación una bonísima fortuna, Porque imaginen ustedes que los europeos no hubiesen en aquella sazón conquistado esa creencia. En el siglo XVI, las gentes de Europa habían perdido la fe en Dios, en la revelación, bien porque la hubiesen en absoluto perdido, bien porque hubiese dejado en ellos de ser fe viva. Los teólogos hacen una distinción muy perspicaz y que pudiera aclararnos no pocas cosas del presente, una distinción entre la fe viva y, la fe inerte. Generalizando el asunto, yo formularía así, esta distinción: creemos en algo con fe viva cuando esa creencia nos basta para vivir, y creemos en algo con fe, muerta, con fe inerte, cuando, sin haberla abandonado, estando en ella todavía, no actúa eficazmente en nuestra, vida. La arrastramos inválida a nuestra espalda, forma aún parte de nosotros, pero yaciendo inactiva en el desván de nuestra alma. No apoyamos nuestra existencia en aquel algo creído, no brotan ya espontáneamente de esta fe las incitaciones y orientaciones para vivir. La prueba de ello es que se nos olvida a toda hora que aún creemos en eso, mientras que la fe viva es presencia permanente y activísima de la entidad en que creemos. (De aquí el fenómeno perfectamente natural que el místico llama «la presencia de Dios». También el amor vivo se distingue del amor inerte y arrastrado, en que lo amado nos es, sin síncope ni eclipse, presente. No tenemos que ir a buscarlo con la atención, sino, al revés, nos cuesta trabajo quitárnoslo de delante de los ojos íntimos. Lo cual no quiere decir que estemos siempre, ni siquiera con frecuencia, pensando en ello, sino que constantemente «contamos con ello».) Muy pronto vamos a encontrar un ejemplo de esta diferencia en la situación actual del europeo.


Durante la Edad Media había éste vivido de la revelación. Sin ella y atenido a sus nudas fuerzas, se hubiera sentido incapaz de habérselas con el contorno misterioso que le era el mundo, con los tártagos y pesadumbres de la existencia. Pero creía con fe viva que un ente todopoderoso, omniscio, le descubría de modo gratuito todo lo esencial para su vida. Podemos perseguir las vicisitudes de esta fe y asistir, casi generación tras generación, su progresiva decadencia. Es una historia melancólica. La fe viva se va desnutriendo, palideciendo, paralizándose, hasta que, por los motivos que fuere –no puedo ahora entrar en el asunto– hacia mediados del siglo XV, esa fe viva se convierte claramente en fe cansada, ineficaz, cuando no queda por completo desarraigada del alma individual. El hombre de entonces comienza a sentir que no le basta la revelación para aclararle sus relaciones con el mundo; una vez más, el hombre se siente perdido en la selva bronca del Universo, frente a la cual carece de orientación y mediador. El XV y el XVI son, por eso, dos siglos de enorme desazón, de atroz inquietud; como hoy diríamos, de crisis. De ellas salva al hombre occidental una nueva fe, una nueva creencia: la fe en la razón, en las nuove scienze. El hombre recaído renace. El Renacimiento es la inquietud parturienta de una nueva confianza fundada en la razón físicomatemática, nueva mediadora entre el hombre y el mundo."


3. Final del Pròleg a la “Filosofia del dret” de Hegel (en dono dues traduccions per a que es vegi que fàcilment poden variar molt):
 
"És insensat creure que alguna filosofia es pot anticipar al món present. Quan diu una paraula sobre la teoria que explica com ha de ser el món, la filosofia sempre arriba massa tard: com pensar sobre el món, sorgeix en el temps, després que la realitat ha complert el seu procés de formació i es troba realitzada. Quan la filosofia pinta al clarobscur un aspecte de la vida, ja envellit i en la penombra, no pot ser rejovenit, sinó tan sols reconegut: l'òliba de Minerva inicia el seu vol en caure el crepuscle ".


«Para agregar algo más a la pretensión de enseñar cómo debe ser el mundo, señalemos que, de todos modos, la filosofía llega siempre demasiado tarde. En cuanto pensamiento del mundo, aparece en el tiempo sólo después de que la realidad ha consumado su proceso de formación y se halla ya lista y terminada. Lo que enseña el concepto lo muestra con la misma necesidad la historia: sólo en la madurez de la realidad aparece lo ideal frente a lo real y erige a este mismo aprehendido en su sustancia, en la figura de un reino intelectual. Cuando la filosofía pinta con sus tonos grises, ya ha envejecido una figura de la vida que sus penumbras no pueden rejuvenecer, sino sólo conocer; el búho de Minerva sólo alza su vuelo en el ocaso.»


2 comments:

Anonymous said...

Hola soy alumna de Bachillerato y he visto páginas web que me explican y más sintetizado sobre cómo comentar textos. Además la foto de la chica emo me parece que está fuera de contexto.

Gonçal Mayos Solsona said...

El gran perill és creure que el clàssic és fàcil, simple, simplista... L'error és creure que el dominem i que, per tant, no necessitem (re)llegir-lo, (re)estructurar-lo, (re)aprofundir en la seva complexitat. Cal evitar distreure'ns amb l'accessori is superficial, i oblidar-nos-en per seguir la primera 'distracció' que se'ns presenti.