El brutal salt des d'un món de base agrària i poc alfabetitzat a un altre ja postindustrial i de capitalisme cognitiu neolliberal és a l'arrel de moltes dificultats patides per grans capes
desfavorides dels països BRICS. Sovint el model occidental clàssic ja no és vàlid per a
contextos actuals com el brasiler, però a més, la major part de la població ha
d’afrontar aquest salt sense prèvia
experiència profunda de la modernització i industrialització clàssiques.
Cal analitzar profundament les enormes
contradiccions i dificultats que han d'enfrontar molta gent dels països
emergents que –literalment!- han saltar-se la industrialització clàssica i
passar des d'un desestructurat món rural a la turboglobalizada societat del coneixement i al capitalisme neolliberal.
EMPODERAR PER AL PATIMENT CONTEMPORANI
Tant les exigències socials que normalment es
troben, com la formació i les actituds que necessiten, ja no són les típiques
del fordisme i el primer taylorisme. Breument,
ja no se’ls demana bàsicament:
-
autocontrol,
-
disciplina,
-
treball
manual,
-
obediència
passiva (millor que no l’activa),
-
gregarisme,
-
submissió
al capatàs i sentit de la jerarquia;
-
silenci
(en la cadena fordista les persones són com peces d’una màquina)
-
paciència
i resignació social;
-
capacitat
de patiment a la cadena de muntatge (que comporta un complex equilibri entre
competència i mecànica solidaritat amb la resta d’obrers);
-
alfabetització
bàsica i merament passiva (no l'activa que -com saben- inclús era perseguida,
ja que els esforços d'escolarització moltes vegades van ser durament
reprimits);
-
força
física,
- presència constant al lloc laboral inclús més enllà del rendiment ofert, etc.
Ja només enumerant les “virtuts” i habilitats
laborals més demanades en la industrialització fordista taylorista, es veu
clarament que el model desitjat li venia definit o imposat al treballador des
de fora. Com que es pressuposava (amb encert!) que era bàsicament una
imposició, al treballador se li valorava sobretot l'autocontrol eficaç,
obedient i disciplinat.
Com veurem tot això està canviant acceleradament i no
sempre amb efectes benèfics. Però abans d’analitzar les virtuts i habilitats
més demanades per la societat del coneixement cal dir que no totes les
ocupacions de la industrialització fordista eren iguals, com tampoc avui totes
–ni inclús la majoria- són com les definirem. Però sí que -insistim- això era
el que s'esperava majoritàriament dels treballadors.
A més, era el tipus de
comportament que els donava accés les ocupacions millor retribuïdes, que els
permetia trencar la funesta dialèctica de l'exclusió i la pobresa, i solia ser
la única possibilitat d’accedir per un mateix als grups socials privilegiats i
mantenir-se entre les elits directives.
Precisament per això, era també el model social
que d'alguna manera es divulgava i universalitzava massivament, exercint una
indubtable influència sobre el conjunt de la població.
En ser el model
pressuposat de manera més generalitzada, era també un element decisiu per donar
poder a gran part de la població i capacitar-la per a vèncer en el combat contra
la pobresa i l'exclusió. D'altra banda segurament també -no ens enganyem- era
un model clau per dirigir el drenatge dels recursos socials en la
"direcció esperada" per part de les elits.
A partir de l’article “Capitalisme postfordista” de G. Mayos escrit en homenatge a José Manuel Bermudo ("tot continuant les moltes “batalles” compartides") i publicat en La voluntad de la coherencia (Barcelona: Horsori, 2016).
Llegiu-lo en els posts:
EMPODERAR PER AL PATIMENT CONTEMPORANI
No comments:
Post a Comment