L’autocontrol
disciplinat i la resta de “virtuts” que presidien la industrialització fordista
han canviat profundament en la postindustrial societat del coneixement. Encara que pugui sorprendre'ns, s'ha transformat radicalment l'obrer industrial que –com hem apuntat- va ser
pensat com un amorf proletari molt semblant al "home sense atributs"
o "sense qualitats" (Der Mann
ohne Eigenschaften) del novel·lista austríac Robert Musil (1880-1942).
A partir de l’article “Capitalisme postfordista” de G. Mayos escrit en homenatge a José Manuel Bermudo ("tot continuant les moltes “batalles” compartides") i publicat en La voluntad de la coherencia (Barcelona: Horsori, 2016).
EMPODERAR PER AL PATIMENT CONTEMPORANI
També s'ha transformat profundament l'ideal i
la realitat quotidiana de la "mà d'obra" industrial tradicional, que
venia a ser una peça amorfa i fàcilment substituïble en la cadena de muntatge
fordista. En canvi, el capitalisme cognitiu neoliberal li
demana al treballador molt més que l'obediència, l'autocontrol i que “encarni” les "millores" en la seva “actuació” laboral que li
ordena el seu capatàs taylorista.
En el fordisme, el treballador ocupava el
lloc i funció en la cadena de muntatge que se li atorgaven i assumia les ordres
i modificacions que de tant en tant se li feien quan es “descobria” com podia
rendir més si feia això enlloc d’allò altre. S'esperava per descomptat que l'obrer
sense protestar fes exactament el que se li demanava, ja que en cas contrari era
acomiadat. Notem doncs que en la societat industrial, el model de treballador i
de treball correcte venia imposat i definit a la persona des de fora.
Metròpolis de Fritz Lang i Charles
Chaplin a Temps moderns van visualitzar genialment la relació
habitual entre el dirigent taylorista, els capatassos i els treballadors en una
fàbrica fordista: el dirigent taylorista calculava ells paràmetres
maximitzadors de la producció i els comunicava als capatassos que –a peu de
cadena de muntatge- els ordenaven als treballadors i vigilaven que aquests
obedientment els executessin amb total precisió.
Karl Marx va analitzar perfectament el tipus d’alienació i fetitxització que aquest tipus de treball fragmentat,
repetitiu i gens creatiu provocava en els treballadors.
Encara que no sempre és per a millor, això ha
canviat profundament en la societat postindustrial del coneixement i de les
noves tecnologies informàtiques. És una
societat sempre en permanent competència turboglobalitzada entre totes les
empreses, bancs, sectors... i també (això encara ens sorprèn!) entre tots els
treballadors o professionals d'arreu de la Terra. Doncs avui l'equilibri
homeostàtic d'èxit i fracàs, de riquesa o pobresa, d'efectiva inclusió o
exclusió, etc., es juga a nivell mundial i a una enorme velocitat.
Per això i a diferència de la cadena de
muntatge tradicional, l'actual societat postfordista
del coneixement exigeix una
formació i actituds molt diferents a
les que hem comentat. Avui s’exigeix sobretot:
-
proactivitat;
-
capacitat
per a la innovació;
-
alta
formació i efectiva alfabetització que inclou les noves tecnologies;
-
treball
intel·lectual fins i tot en tasques
menors;
-
desig de
destacar i diferenciar-se de la resta de treballadors;
-
autonomia
i capacitat d'autogestió del temps, de l'esforç i de les pròpies tasques;
-
constant
concurrència amb altri i amb si mateix!;
-
capacitat
de preveure i anticipar les tasques rellevants sense esperar l’ordre;
-
impaciència
i ambició social;
-
caràcter
adequat per compatibilitzar la iniciativa pròpia i aliena en treballs de grup;
-
cal saber
parlar, comunicar, interactuar... no com en la cadena fordista.
-
empatia i
focalització en l’emotivitat humano-grupal. Per això Michael Hardt i Antonio
Negri (2004: 137, Multitud : guerra y democracia en la era del Imperio) destaquen
que avui “es inevitable que también intervenga el factor
afectivo en la relación entre las partes que se comunican […],
además de transmitir información, deben conseguir que la noticia sea atractiva,
interesante, deseable”. Aquesta
idea és clau perquè mostra que els treballs de cura formen part del
cognitarisme actual: ja no es tracta
només de rentar el malalt –per exemple- sinó a més d’aconseguir que
empatitzi i se senti humanitzat.
-
capacitat
de gestionar-se un mateix i a llarg termini els objectius, la formació i el
desenvolupament personals...
-
generar un
àmbit “comú” col.laboratiu (incloent els afectes –Spinoza-) és la base de la
productivitat (que ja no és tan serial com en el fordisme).
-
S’associa
a la biopolítica, el biopoder i el control de subjectivacions i poblacions.
Com sintetitza Zygmunt Bauman: actualment "els nostres acords són temporals, passatgers, vàlids només fins a nou
avís".
A partir de l’article “Capitalisme postfordista” de G. Mayos escrit en homenatge a José Manuel Bermudo ("tot continuant les moltes “batalles” compartides") i publicat en La voluntad de la coherencia (Barcelona: Horsori, 2016).
Llegiu-lo en els posts:
EMPODERAR PER AL PATIMENT CONTEMPORANI
No comments:
Post a Comment