May 25, 2017

DÉU: "MORT" O "REVENJA"


Així com la “mort de Déu” popularitzada pel filòsof Friedrich Nietzsche és una metàfora suggestiva però que no s’ha de prendre al peu de la lletra, també es pot interpretar de moltes maneres la “revanche de Dieu” famosa a partir del llibre homònim del politòleg Gilles Kepel

De fet i en molts aspectes, totes dues metàfores tenen més a veure amb els humans i les seves societats o cultures que no pròpiament amb la divinitat. Com deia Nietzsche, és la humanitat la que ha “matat” o ha deixat morir en si mateixa la religiositat i la presència de Déu. Ho ha fet en un moment molt concret del seu desenvolupament històric –insisteix Nietzsche- i d’acord amb tendències humanes, res més que humanes.


Les dues metàfores remeten a complexos processos socials de llarga duració més que no a cap presumpte esdeveniment més o menys puntual. Per això, tant en un cas com en l’altre, és molt difícil destacar un o uns pocs “protagonistes”. No obstant això, expressen també la perspectiva d’un moment històric donat on –amb escàndol i sorpresa- hom va prendre consciència que, inclús en coses tant universals i constants en la humanitat com l’esperit religiós, s’hi poden constatar canvis disruptius força profunds

La metàfora de la “mort de Déu” prenia nota de llargs processos com la modernització que impulsaven (Max Weber) la progressiva secularització de les societats. Inclús Karl Marx, considerant la religió “el opi del poble”, volia eliminar o minimitzar radicalment la presència històrica, constant i hegemònica de les religions, les esglésies, els dogmes i els sacerdots en la vida social, política i en la mentalitat de la gent. Així, després de segles de batalles al voltant de la religió amb relatiu èxit i molta violència, moviments moderns com p.e. els filòsofs de la sospita, el marxisme, el laïcisme liberal però també el mode de vida modern i l’afany consumista... semblaven aconseguir la fi de la religió, almenys com a element públic i polític de gran impacte.

Ara bé, llavors es va produir un gir històric sorprenent que exemplifica l'impressionant contrast de les dues metàfores escollides. La “mort de Déu” -anunciada per alguns durant els darrers 500 anys d’Edat moderna- contrasta amb la “revenja de Déu” proclamada en les darreres dècades. Per a sorpresa i escàndol de tothom –laics i creients- les dues metàfores s’oposen tan radicalment com els dos moments històrics a què fan referència.

Durant segles, uns proclamen que la societat i la població són immerses en un procés de secularització tan llarg i profund com mancat de tota possibilitat de retorn! Però fa només unes dècades, altres proclamen –precisament quan la religió semblava totalment foragitada de la política- el seu retorn triomfant i inclús “venjatiu”.

Certament sorprèn que, en un procés força paral.lel a la fi de les ideologies (Daniel Bell i altres), en l’actualitat gran part de la humanitat mostra un renovat impacte de la religió alhora que –paradoxalment?- disminueix la seva ideologització. Com destaquen analistes com Gilles Kepel o Samuel Huntington sobretot a partir de la dècada de 1970 l’impacte de la religió (especialment dels tres grans monoteismes: cristianisme, judaisme i l’islam) en les societats i en els conflictes polítics es torna a mostrar enormement important i digne de ser pensat.

Això és el que vol fer l’associació filosòfica Liceu Maragall durant el curs 2017-18 en la seva seu habitual de l’Ateneu Barcelonès. Vol estudiar un tema tan clàssic i perenne com la importància de la religió per a la humanitat des d’una perspectiva radicalment contemporània i de filosofia del present.


Vol analitzar les causes i conseqüències del retorn del religiós en la vida política, social i cultural de la humanitat precisament en plenes turboglobalització neoliberal, l’anomenada “societat del coneixement” i l’explosió de les tecnologies de la informació i la comunicació. En definitiva, vol pensar radicalment el nostre present que sembla moure’s de forma inquietant i conflictiva entre “la mort” i la “revenja de Déu”.

La primera sessió del cicle serà a les 11 hores del dissabte 16-9-2017 amb les xerrades i debat conjunt posteriors “Religió i política. Brasil com a exemple” del professor titular Universidade Federal Uberlandia (Brasil) Alexandre Walmott Borges i “La religió i la corporalitat en la modernitat de Yuri Tapia Ribas (Doctor UB i professor de filosofia a Mèxic).  
 

2 comments:

  1. This comment has been removed by the author.

    ReplyDelete
  2. Hola Gonçal,
    Certament, tant l’expressió “la mort de Déu” com “la revenja de Déu” són poderoses metàfores que apunten a “complexos processos socials de llarga duració més que no pas a cap presumpte esdeveniment més o menys puntual”. En conseqüència, la multiplicació dels indicis que la religió està retornant amb força no tan sols en l’àmbit privat de les creences, sinó també, i sobretot, en la seva vessant social, pública i política, va de la mà d’algun tipus de profunda transformació i, molt probablement, constitueix una manifestació més de la crisi de la Modernitat i la seva substitució per una nova fase –modernitat líquida, postmodernitat, turboglobalització?- que encara no hem acabat d’acotar però que,en tot cas, comporta “canvis disruptius” remarcables.
    Tanmateix, aquest retorn de la religió és un fenomen complex, polièdric i no exempt de paradoxes. Així, d’una banda, assistim a allò que Ulrich Beck anomenava el “Déu personal”, és a dir, a noves manifestacions del fenomen religiós més individualistes, més lligades a l’autoajuda, la psicologia popular i la recerca de vivències emocionals intenses que a allò que tradicionalment hem entès per religió. La fe, doncs, esdevé una mena de mercat de creences, ritus i pràctiques, d’entre les quals els creients (o potser caldria anomenar-los “consumidors”?) trien aquelles fórmules que millor vehiculen els seus anhels.
    D’altra banda, però, assistim a un intens, i inesperat, retorn dels fonamentalismes, ja siguin catòlics, protestants, jueus, musulmans o d’altres confessions. Òbviament, cadascun d’ells té una casuística i uns trets singulars, però, alhora, presenten uns trets comuns: d’entrada, tots ells postulen l’existència d’una única i estricta veritat, cosa que vol dir una única i estricta manera d’interpretar els respectius textos sagrats, d’on es desprèn que qualsevol divergència, per petita que sigui, constitueix un greu error, per no dir una heretgia, que, lluny de ser tolerada, se l’ha de combatre amb tota la determinació. En segon lloc, tots ells reivindiquen obertament la visibilitat pública de la seva fe, la seva vessant inequívocament social. Una reivindicació que implica, i de manera molt rellevant, la lluita aferrissada per fer del poder coactiu de l’Estat un element clau al servei de la fe.
    Quines implicacions cal extreure d’aquest doble fenomen i quina mena de relació guarden amb les grans transformacions tecnològiques, socioeconòmiques i culturals a què estem assistint? Ara per ara, tinc més interrogants que no pas possibles respostes. En tot cas, apuntaria, d’entrada, a que sembla que hi ha una correlació significativa entre classes o sectors socials i manifestació de la fe: en línies generals, els sectors més ben integrats i benestants aposten, o bé per una continuació –o fins i tot accentuació- de l’agnosticisme o la indiferència en afers de fe, o bé cap a una privatització i mercantilització d’aquesta, mentre que els “perdedors” de la globalització –“precariat”, aturats i sectors que esdeven “prescindibles” per als mercats- presenten una tendència creixent a apuntar-se a alguna mena de corrent fonamentalista. Diria, també, que tant en la vessant individualista com en la fonamentalista estem assistint a una curiosa –i preocupant- barreja entre la racionalitat més instrumental –en la seva vessant consumista i turbocapitalista, ben diferent de la que existia en temps d’Adorno i Horkheimer-, i les formes renovades d’irracionalitat o, senzillament, de “reencisament” del món. Per últim, sembla que estem a assistint a la inesperada reversió de la lògica de la “neutralització”: si, segons Carl Schmitt, l’Estat modern esdevé una maquinària tècnica i burocràtica totalment indiferent –és a dir, “neutral”- en temes de fe, ara hi ha més i més grups que aspiren a lligar fe i esfera pública. Cosa que, per continuar amb l’esquema d’Schmitt, implicaria una nova “teologia política”, on el discurs sobre Déu serviria per a legitimar la capacitat de “decisió” del sobirà, és a dir, el poder absolut i, per tant, la vulneració de la democràcia i les llibertats.
    Una abraçada

    ReplyDelete